Ferran Laviña és un dels jugadors més estimats pels seguidors del Bàsquet Manresa. Va néixer ara fa 23 anys al barri barcelonès de Les Corts. El seu primer equip va ser el CB Hospitalet on va jugar en les categories inferiors i va debutar la temporada 1994-95 a la 2ª divisió. Com va venir a parar a Manresa?

Bé, això dels anys ho porto malament. Sé que jugant amb l'Hospitalet vam arribar a jugar el Campionat d'Espanya Júnior. Allà hi havia Salva Maldonado (aleshores entrenador del Manresa). Vaig fer un paper bastant destacat i al cap d'uns dies em van trucar per si volia participar amb el Manresa a la lliga d'estiu que es feia a Alcoi. Vaig participar i després em van demanar si volia fitxar per l'equip.

Al cap d'uns anys d'estar a Manresa el van cedir una temporada al Gijón de la LEB perquè progressés en el joc. Com viu aquest allunyament de casa un jove de 20 anys?

Home, és complicat. Més del que em pensava. Quan m'ho van plantejar només m'ho vaig mirar des del punt de vista esportiu i ho vaig veure molt clar. Un cop allà, veus que quan estàs lluny de casa, dóna un plus de dificultat. Els primers mesos són una mica durs i quan t'acostumes ho tens com una experiència. Vaig viure amb el Carles Marco, però el fet de viure lluny de casa, dels amics, la nòvia, la família, és difícil.

En un principi jugava de base però amb el temps l'han reconvertit en escorta. A quina posició li agrada més jugar?

M'és igual. Crec que ser versàtil és positiu. Tota l'experiència que he tingut com a base em serveix per ser un bon escorta. Ara, si en un moment determinat jugo com a base, no tinc cap problema. El meu cas va ser fàcil, em van dir que si volia jugar de base no tenia lloc a l'equip i si volia jugar d'escorta si que en tenia. Hi havia dos bases a l'equip i a la plaça d'escorta hi havia lesionats i no estava coberta.

La temporada 1998-99 va debutar a l'ACB i a l'Eurolliga. Quins records en té del seu primer partit a l'ACB? Quines sensacions recorda?

Sé que va ser contra el Girona perquè era el primer partit de lliga però no en guardo un record particular ni molt especial. Va ser molt natural, el següent pas en l'evolució esportiva: de segona nacional a la lliga EBA, després a Gijón... i el següent pas era jugar a l'ACB. A més, no va ser un debut amb 16 anys sinó que en tenia 20 o 21. Vaig sortir i vaig jugar. No va ser una cosa molt espectacular.

Durant la seva carrera ha jugat molts partits importants: ascensos, descensos, Eurolliga... En recorda algun en especial?

Si, jo crec que tant el de Gijón el dia que vam baixar com el de Tenerife el que vam pujar, són partits difícils que oblidi. El de Gijón perquè va ser un cop molt bèstia i el del Tenerife perquè va ser especial, jo sempre dic que un jugador de bàsquet o d'equip hauria de tenir l'oportunitat de viure un partit així. Estar a la pista i veure el pavelló ple a rebentar i que les coses et surten bé. Els 20 segons finals et pares un moment, et gires i veus la gent de peu, són coses difícils d'oblidar. Igual quan érem a Gijón i els que van venir a veure el partit, i penses mare de Déu.

Hi ha algun rival que l'hagi impressionat?

No em deixo impressionar. He jugat contra molts jugadors, grans jugadors. Simplement considero que és una bona oportunitat jugar contra ells, però no com per impressionar-me. El que si que em va impressionar va ser la mida de braços del Gasol per exemple. És impressionant. Va obrir els braços davant meu i vaig pensar: mare meva s'ha fet de nit.

Aquestes rivalitats que es viuen entre equips a les grades, també les viuen els jugadors? Manresa - La Penya o Lleida?

No, per exemple, a la Penya hi tinc bons amics. Del Manel Comas aquí no se'n té massa bon record però jo a nivell personal si. Com a entrenador serà com sigui però a nivell personal li he d'agrair que va ser molt sincer amb mi. També hi ha el Carles Marco que vam compartir pis a Gijón, el Paco Vázquez... Al final aquestes rivalitats a les grades són maques perquè fan que el dia del Lleida o el Joventut hi hagi un gran ambient.

És igual el Ferran Laviña de dins i fora la pista? 

Crec que és molt diferent. Perquè el de fora la pista és més aviat tímid i intenta passar desapercebut. És una altra història. A casa meva, i sobretot la meva nòvia em diu: jo et veig la cara sobre la pista i no et vindria a saludar, no em posaria davant teu. Jo m'abstrec molt de la gent. La gent fa coses a la graderia i no me n'adono, estic ficat en el partit. M'agrada jugar al límit i donar-ho tot.

Una curiositat, per què acaba rebent sempre els cops vostè? 

Hi ha diferents tipus de jugadors. N'hi ha de molt fins, tècnics i n'hi ha que no juguem amb el físic. I si intentes ficar-te per algun lloc que no toca acabes rebent alguna castanya. Això em passa a mi, i aquest any també molt amb el Jesús Cilla perquè som jugadors que no destaquem tan per la finura i aprofitem altres qualitats.

Al final de la temporada passada va desestimar una oferta del Joventut de Badalona. Ens pot dir algun motiu que el dugués a quedar-se a Manresa?

Va ser una cosa molt meditada, sense cap motiu de pes per decidir una cosa respecte a l'altra perquè totes dues eren molt bones opcions a tots els nivells. A nivell econòmic, esportiu, personal... Tot el que he viscut a Manresa em venia de gust continuar-ho vivint. Però, si en algun moment m'arriba una bona oferta millor que la d'aquí, el que si que tinc clar és que la vida esportiva és molt curta i s'ha d'intentar aprofitar al màxim. Crec que tothom entén que si hi ha una millor oferta t'acabaràs decantant.

A principi de temporada ningú creia en aquest equip. La gent deia que per noms no hi havia equip...

Hi havia noms però la gent no els coneixia. Però si fos per noms les lligues no es jugarien. Les coses s'han de demostrar, i es demostren a la pista. Tot té un inici. Potser la grandesa d'aquest equip és que se l'hi ha donat oportunitat a gent que podia rendir i que gràcies a aquesta confiança està rendint.

Ara que l'equip té la permanència a l'abast, es pot començar a parlar sobre la temporada que ve. Com a jugador, que creu que li falta a aquest equip?

El que necessita és que la gent continuï creient en ell com ha fet fins ara. El més important és que no es creïn grans expectatives al voltant d'aquest equip. A vegades tens un objectiu més alt i les coses no van bé. És un bon equip però és un club modest i el principal objectiu és salvar-se sempre. A partir d'aquí si les coses es fan ben fetes es pot aspirar a més, els tècnics ja decidiran quin tipus de jugador volen fitxar. Hi ha una bona base i llavors el més important és afegir-li coses que el facin créixer.